He estat llegint crítiques al nou Silent Hill f de gent que diu que no és un Silent Hill perquè patates. Silent Hill va de inferns personals, i la cosmogonia de cada protagonista marca la visió dels mateixos. El Silent Hill americà està marcat per la cultura catòlica i els mites occidentals de bruixes i cultes demoníacs. A Japó el folklore i les creences funcionen de manera molt diferent. Les flors enlloc de l'òxid, els cultes animistes enlloc dels cultes satànics. Per a mi, no només es un Silent Hill sinó un realment excelent. Per a mi va directe al top 3 de la Saga i Hinako, potser al primer lloc de les protagonistes. Es perfecte? No, però cap Silent Hill ho és, de fet en general son jocs prou mediocres en tot el que no és ambientació i història. En definitiva em sembla un joc més que recomanable per als amants del terror psicològic; més encara si sou fans de la cultura i el folklore japonesos.

Estic de sang fins als genolls. L’olor a ferro em tapa el nas, i el terra, enganxós com alquitrà, sembla que vullga xuplar-me les botes. Al meu voltant les ombres es mouen, malgrat què no semblen humanes però bèsties traçades de tinta negra i roja amb ulls que reflecteixen una fam que no s’entén. El cor em colpeja el pit tan fort que pareix voler fugir, però l’espasa, bruta i pesada, no tremola a la meua mà. No defalliré. No ací.

El corredor és estret, les parets bateguen com si tingueren vida pròpia. Uns dibuixos esgarrifosos es fan i es desfan en blanc i negre al meu voltant, com un còmic maleït que es mou amb vida pròpia. De sobte, una criatura surt del no res, un embull de dents i urpes que sembla vomitat pel malson d´un xiquet. Amb un crit, alce l’espasa i li separe el cap del coll. La sang m’esquitxa, calenta, i em pinta la cara i el pit. No hi ha temps per netejar-se. Ja ve una altra bèstia, i després una altra i un altra. Sempre en hi han més.

No sé com he acabat ací. És açò un temple? Una presó? Els records se’m desfan com la cera d’una espelma. Només sé que he de tirar endavant, tallant, esquivant, llançant foc amb les poques energíes màgiques que em queden. Cada monstre que cau em dóna una espurna de força, com si aquest lloc m’estigués nodrint amb la seua pròpia foscor. Però també sé que, si caic, s’haurà acabat tot. Ací no en hi han de segones oportunitats. Només sang i silenci.

Aplegue a una sala gran, il·luminada per un roig malaltís que surt de torxes penjades a les parets. Al mig, una criatura enorme m’espera, amb tentacles que s’arrosseguen com si foren serps i un somriure humà que no hauria de ser possible dins d´aquella morfología. La meua espasa sembla una broma al seu costat, però no hi ha volta enrere. Correc cap a ella, amb un crit de guerra tallant l’aire. La sang ja no em cobreix només els genolls; està per tot arreu. I, malgrat tot, somric. Perquè, en aquest infern, no soc jo qui està tancat amb els monstres. Son ells els què estàn atrapats amb mi.