Dansa
|
Per a altres significats, vegeu «Dansa (desambiguació)». |
La dansa és un art consistent a expressar-se mitjançant desplaçaments i moviments del cos. Es fa servir bé com a forma d'expressió, bé com a interacció social, o bé pot estar present en actes espirituals o en altres tipus d'actuacions artístiques. L'ésser humà va aprendre a ballar abans que a parlar. Juntament amb el teatre i la música, la dansa és una de les tres arts escèniques que existeixen des de l'antiguitat.
Per a identificar què és dansa, cal tenir en compte factors socials, culturals, estètics o artístics, i varia des de la dansa tradicional més popular a la considerada més sofisticada i culta, com per exemple el ballet. La dansa pot ser participativa, social o representada per a una audiència, amb moviments que no comporten cap significat, com passa en la majoria dels balls europeus, o bé pot tenir moviments i gestos d'un sistema simbòlic de significats, com passa en les danses asiàtiques, mentre que les danses africanes sovint tenen una funcionalitat interpretativa de l'entorn. En qualsevol cas, les danses donen forma a idees, emocions o conten una història.
Les danses populars estan enllaçades amb les arrels històriques dels pobles, puix totes les societats humanes han desenvolupat alguna mena de dansa característica. Per exemple, en el folklore dels Països Catalans, hi ha danses com la sardana de Catalunya o el bolero, el copeo, la mateixa de Mallorca, la jota en moltes zones de la península Ibèrica. Altres danses són la dansa clàssica a Europa, la dansa del ventre a Àfrica i Orient, les danses gitanes de l'Índia fins a la península Ibèrica (flamenc, etc.), els diferents balls de saló (vals, tango, lindy-hop, etc.), la dansa espanyola, la dansa contemporània, les danses urbanes, etc.
Totes les danses, de tots els estils, al capdavall, tenen característiques comunes, com el moviment del cos i l'expressivitat, així com consideracions físiques humanes i universals. Cal recordar que la dansa és un llenguatge més antic que la llengua i una de les arts més antigues.
Història
[modifica]
L'origen de la dansa es pot fer arribar a l'antiguitat, quan es feien pantomimes i danses, i encara que no en queden testimonis escrits l'estudi dels pobles primitius contemporanis fa pensar que els humans més primitius devien acompanyar els seus rituals amb algun tipus de moviment rítmic que es podria considerar un ball o dansa, que podia ser de molt elemental a molt ric i sofisticat.
Al món occidental, va ser en l'antiga Grècia un dels primers llocs on la dansa, conjuntament amb la música i la poesia, va ser considerada un art anomenat mousiké, l'art de les muses.[1] Hi havia una musa com a referència: Terpsícore. Els primers vestigis grecs provenen dels cultes a Dionís (ditirambes), mentre que va ser en les tragèdies gregues, principalment les d'Èsquil, on es va desenvolupar com a tècnica, amb els moviments rítmics del cor.
A Europa, a l'edat mitjana, es feien balls en ocasions importants, com per exemple el ballet de Déu. En general, però, estaven perseguits per l'Església, que els considerava un ritu pagà. A nivell eclesiàstic, l'únic vestigi eren les «danses de la mort», que tenien una finalitat moralitzadora. A les corts aristocràtiques, es van donar les «danses baixes», anomenades així perquè arrossegaven els peus, de les quals es té poca constància. Un dels primers testimonis a Europa de les danses baixes és el manuscrit de Cervera de 1496. Van ser més importants, però, les danses populars de tipus folklòric, com la cercavila i la faràndula, i famoses les «danses morisques», que van arribar fins a Anglaterra (Morris dances). Altres modalitats en van ser el carol, l'estampie, el branle, el saltarello i la tarantel·la.[2]
